I demà, la llibertat

«Hi ha un home a la presó dels que avançaven» · Joan Salvat Papasseït

Murs enfora, quan el proper u de març el pres polític basc Arnaldo Otegi trepitgi novament el carrer, després de 2.370 dies i nits injustament empresonat, el País Basc ja no serà el mateix que la matinada del 13 d'octubre de 2009, quan fou arbitràriament detingut. Perversa paradoxa espanyolista! Per comprometre's amb la pau, l'Estat li va declarar la guerra, tot condemnant-lo per haver-se-la jugada –per la pau– quan més calia; és a dir, quan gairebé ningú no hi creia.

Murs endins, cal dir-ho avui encara i a deu dies de la seva llibertat, el seu no va ser pas un judici sense proves, sinó un judici senzillament sense delictes. Pretendre fer les paus mai no hauria d'estar proscrit, però així és l'excepcionalitat jurídica, política i penal de la sentència del cas Bateragune, del qual Estrasburg aviat s'haurà de pronunciar. Un escàndol majúscul, (un altre!) a redós de la matussera doctrina expansiva –sovint embogida– del «tot és ETA», precuinada per Baltasar Garzón i corejada aleshores per tants.

Malgrat tot, però, contra tots els esculls, aquella aposta unilateral i irreversible per la pau –coratge polític, determinació ètica i constància perseverant– és la que ha permès d'obrir un nou temps polític i social –encara inacabat, encara irresolt, encara pendent– després de dècades de dolors irreparables i sofriments acumulats, com a conseqüència de totes les violències –totes– patides al País Basc. Contra el túnel del temps, contra els retroinquisidors, contra els qui s'ancoren en un passat que ja no tornarà, cal dir que el present i el futur de la societat basca ja ve marcat –avui, ara, aquí– per aquella inequívoca voluntat esbossada el 2009: la de construir una solució democràtica i pacífica, una sortida dialogada i duradora i una resolució justa i digna, basada en la memòria, la reconciliació i un futur diferent, lliure de violències, per a les noves generacions.

Ahir, tot tornant de la visita a Logronyo que durant anys ens han prohibit, érem renovadament conscients que aquest canvi profund no ha caigut pas del cel ni l'ha fet possible cap dels successius governs espanyols. La pau, és clar, mai no es fa sola: n'hi ha els que la cerquen i habiliten. I n'hi ha que la torpedinen i sabotegen. I si Arnaldo Otegi, com a precursor, és, indiscutiblement, dels primers, l'immobilisme del búnquer de l'Estat ocupa el pòdium dels segons. Obsedits com estan, ara, en inhabilitar-lo fins l'any 2021, caldria parafrasejar Benedetti: qui pacifiqui alguns pacificadors bon pacificador serà.

A la presó, de sempre, només hi ha pobres i dissidents. I potser per això, a casa nostra i arreu –de Pepe Mujica a Noam Chomsky, de Perez Esquivel a Angela Davis– tants se senten tan propers i solidaris amb Arnaldo Otegi i han pres part en la iniciativa internacional «free otegi, free them all».

El proper u de març, amb sis anys i mig de retard, recuperarà finalment la llibertat que l'Estat va decidir prendre-li. Però com dèiem ahir, quan la dignitat s'escolava enmig del gruix del vidre i una comunicació intervinguda, ens veiem de seguida al carrer que t'espera. On tens doble cita amb la llibertat: la teva pròpia, tan merescuda. I la dels nostres respectius pobles, per poder decidir en pau i lliurement el nostre futur.

Gràcies, Arnaldo, mila esker. Fins de seguida.

Article que hem escrit en David Fernàndez i jo mateix després de visitar Arnaldo Otegui a la presó de Logronyo el 21 de febrer de 2016.
Publicat al diari Ara el 22 de febrer de 2016

Comentaris

  • Gemma Empordà

    Estimats Tardà i Rufiàn:
    Que n'és de complicat contectar amb vosaltres. Fins i tot dubto si ho llegireu. M'estic rumiant de presentat-me com alcaldesa al meu poble: Corçà
    Em podríeu assessorar quins tràmits hauria de fer...On m'he de dirigir...Cóm ho he de fer.
    Si és que arriba a algú agraïria una contesta. Gràcies

5 -10 -20 -tots
1


El comentari s'ha enviat correctament