No hi ha solucions espanyoles als problemes catalans

El 45'70 % d'atur juvenil, el principal problema de Catalunya, no té solució espanyola
 
La majoria de les llars catalanes connecten canals de televisió espanyols en els que només hi ha quatre candidats de quatre partits estatals, com al debat televisiu de dilluns a Antena 3. En aquestes pantalles no es parla del principal problema de Catalunya, el 45,70% d'aturats dels joves entre 16 i 24 anys. Per desgràcia la divisió posterior a la gran victòria del 27 de setembre no ha permès centrar el missatge independentista en els problemes socials, però aquest és el gran objectiu de la República Catalana.
Les noves generacions han estat la principal víctima de la crisi: l'any 2007 el 65% de les persones entre 16 i 29 anys estaven ocupades mentre que actualment només n'estan el 40%, percentatge que es manté des de 2003. A més la majoria de joves treballen en les activitats menys qualificades, com la restauració i el 40% dels seus contractes són temporals. Només el 7,30 % dels joves cobra l'assegurança d'atur. Només el 24,2 % dels joves fins a 29 anys s'han emancipat dels pares. Les conseqüències per als joves i per al conjunt del país són terribles. Els més ben formats han d'emigrar per trobar feina de la seva especialitat i els que tenen menys estudis, entre ells els fills dels immigrants extracomunitaris, pateixen de manera més aguda l'atur i la precarietat. Amb aquesta falta de perspectives, sense capacitat d'abandonar la casa dels pares, és impossible la formació de noves famílies. Un dels resultats inevitables d'aquesta perllongada situació és que en el primer semestre de 2015 s'han esdevingut més defuncions que naixements.
Els partits estatals no parlen de l'atur juvenil perquè la recuperació econòmica que promou l'oligarquia espanyola no té solucions de futur. L'Organització Internacional del Treball preveu que l'any 2020 l'atur a l'Estat Espanyol encara superarà el 20% de la població activa, amb una gran proporció d'atur juvenil. Tota l'esperança dels polítics, grans empresaris i alts càrrecs burocràtics espanyols és retornar a la situació anterior a la crisi financera de 2008. Sostenen que travessem una crisi cíclica i que en sortirem de manera automàtica, un cop s'arreglin els desequilibris, com el dèficit pressupostari gràcies a les retallades o com els costos laborals amb la devaluació interna i la nova legislació laboral.
 
La crisi no és conjuntural sinó estructural
 
Des de 2009 els independentistes sostenim que la crisi econòmica espanyola és estructural perquè revela la incapacitat del Regne d'Espanya d'afrontar la nova divisió mundial del treball derivada de la globalització i la implantació de l'euro. Només la independència pot oferir un horitzó de futur a les noves generacions.
A les dues darreres dècades s'ha creat un mercat planetari d'acord amb els dogmes neoliberals, és a dir sense unes mínimes condicions laborals, afavorint les rebaixes d'impostos als rics i les grans empreses i els paradisos fiscals i sense una legislació internacional sobre protecció del medi ambient. En aquest mercat global els països emergents acaparen la producció intensiva en mà d'obra gràcies els seus baixos salaris, mentre que els països avançats s'especialitzen en productes d'alta tecnologia. Espanya es troba enmig sense trobar el seu nou lloc en la globalització.  
L'any 2001 va començar a circular l'euro sense tenir present les grans diferències entre la capacitat industrial i productiva dels països del centre de la Unió monetària i els països perifèrics. Els dogmes neoliberals sostenen que el lliure mercat equilibra de manera automàtica aquestes desigualtats. Però les diferències s'han agreujat. Els països perifèrics van millorar la seva situació temporalment gràcies a milers de milions d'euros que van fluir dels països rics als pobres. Però l'any 2011 l'endeutament va esdevenir insostenible i va esclatar la crisi de l'euro. La Unió Europea s'ha partit en dos: països creditors i països deutors. Aquesta situació ens ofega i és insostenible.  
L'oligarquia espanyola no va aprofitar l'arribada de centenars de milers de milions d'euros dels primers anys de la moneda única. Es va dedicar als beneficis fàcils de la bombolla immobiliària, d'obra pública i de consum, en comptes d'invertir en noves tecnologies i nous productes. L'eufòria inicial va emmascarar la desindustrialització de sectors sencers com el tèxtil, la confecció, el calçat, les joguines, els mobles, etc. Quan es va estroncar l'arribada de milions d'euros a Espanya va esclatar la desoladora crisi que patim, la més greu de tota Europa després de Grècia, tal com indica la taxa d'atur. Per exemple l'atur a altres països rescatats com Portugal o Irlanda és del 12'40% i del 8'90% respectivament.
 
La crisi ha aguditzat els antagonismes entre Catalunya i Espanya
 
Les crisis mundial, europea i espanyola han agreujat els antagonismes econòmics entre Catalunya i Espanya. En primer lloc s'han agreujat els antagonismes fiscals: Catalunya té una base productiva i una recaptació fiscal suficient per atendre la seva població en situació d'emergència social, però no pot atendre-la perquè l'Estat espanyol ha intervingut econòmicament la Generalitat.
En segon lloc l'oligarquia espanyola i les empreses catalanes han reaccionat de manera antagònica davant la crisi. Mentre la política econòmica espanyola se centrava en les de retallades de serveis públics i prestacions i de la recerca tecnològica, les empreses catalanes portaven a terme una revolució silenciosa que ha permès un gran increment de les nostres exportacions, que representen un 25% del total espanyol. Aquesta és la sortida catalana de la crisi i no la devaluació de les condicions de treball en el sector de serveis. Però no la podem portar a terme amb tota l'eficàcia necessària a causa de la sagnia dels nostres impostos i el llast d'un Estat hipertrofiat i  ineficaç com l'espanyol.
 
El factor humà, la base de l'aptitud econòmica de Catalunya
 
Per trobar un nou lloc en la nova divisió mundial del treball Catalunya necessita un Estat propi, un Estat que estigui al nostre costat, no que es quedi els nostres impostos i que no ens amenaci per ser com som. Un Estat que ens proporcioni infraestructures i, sobretot, la base educativa i de recerca que és l'únic fonament d'un futur digne.
Els partits constitucionalistes veuen la identitat catalana com una malaltia política que cal extirpar, tal com va dir a Joan Carles Girauta a Mataró el 6 de desembre. Enfront d'aquesta visió hem de recordar la tesi de Carles Pi i Sunyer, l'alcalde de Barcelona d'ERC en temps de la República, sobre l'aptitud econòmica de Catalunya. La nostra terra no té grans planes fèrtils, ni jaciments de matèries primeres. La seva prosperitat al llarg de la història només s'explica pel «factor humà», per les característiques com el treball i l'estalvi. Avui el factor humà és la clau de la competitivitat en un món globalitzat i tecnificat. El factor humà és el que permet als petits països del nord d'Europa ser competitius en el mercat mundial, tot i mantenir llocs de treball estables i ben remunerats, amb taxes d'atur inferiors al 10% i conservant l'Estat del Benestar.
En definitiva no hi ha solucions espanyoles als problemes de Catalunya. Només una República Catalana, que compartirà els nostres valors, els nostres interessos i el nostre horitzó de futur, ens aproparà al nivell dels petits Estats del nord d'Europa.

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament